Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 18

L’endemà de la Pasqua Granada, havent dinat, el Dímov va comprar quatre coses per picar i uns bombons, i se’n va anar cap a la casa de camp a trobar la dona. Ja feia dues setmanes que no l’havia vist i l’enyorava molt. Al tren, i mentre buscava la casa entre els arbres del bosc, sentia tota l’estona fam i fatiga, i l’il·lusionava sopar amb la dona fora de la ciutat i caure rodó al llit. S’anava mirant tot content el farcell on portava caviar, formatge i salmó blanc.

El sol ja es ponia quan va topar la casa i la va reconèixer. La vella criada li va dir que la senyora no hi era i que segurament no trigaria gaire. La casa, d’un aspecte molt poc atractiu, baixa de sostre i empaperada amb fulls d’escriure, tenia només tres habitacions. En una hi havia el llit; en una altra, per les cadires i a l’ampit de les finestres s’amuntegaven llenços, pinzells, papers bruts i oliosos, abrics i barrets d’home; a la tercera, el Dímov va trobar-hi tres desconeguts. Dos eren morenos, amb barbes curtes, i el tercer, gras i afaitat, devia ser actor. A taula bullia el samovar.

—¿Volia res? —va preguntar l’actor amb veu de baix, mirant-se el Dímov amb cara de pomes agres—. Ah, ¿l’Olga Ivànovna? Esperi’s, ara tornarà.

El Dímov es va asseure a esperar. Un dels homes more-nos, dirigint-li una mirada adormida i apàtica, es va servir te i li va preguntar:

—¿Potser en vol?

El Dímov volia menjar i beure, però va declinar el te per no perdre la gana. Al cap de poc es van sentir passos i una rialla coneguda, va petar una porta i va entrar corrent l’Olga Ivànovna, amb un barret d’ala ampla i un estoig de fusta a la mà, i, darrere d’ella, amb un paraigua enorme i una cadira plegable, xiroi i vermell de galtes, el Riabovski.

—Dímov! —va exclamar ella, i es va enrojolar d’alegria—. Dímov! —va repetir, i li va posar el cap i les mans al pit—. Ets tu! ¿Com és que has trigat tant a venir? ¿Com és? ¿Eh?

—¿Quan volies que ho fes, cuca? Sempre tinc feina i, quan no en tinc, resulta que els horaris del tren no em van bé.

—Que contenta que estic de veure’t! He somiat en tu tota la nit, tota, tenia por que t’haguessis posat malalt. Ah, si sabessis com ets de simpàtic, i com és d’oportú que hagis vingut ara! Seràs el meu salvador. Tu ets l’únic que pot salvar-me! Demà hi haurà un casori, aquí, que serà la cosa més original del món —i reia tot arreglant-li el nus de la corbata—. Es casa un jove, el telegrafista de l’estació, un tal Txikeldéiev. Un jovenot ben plantat, gens ximple, que té a les faccions una cosa potent, ¿saps?, com d’ós… Podria servir de model per un víking. Tots els que som aquí ens hi avenim molt i li hem promès que aniríem al casament… És un noi que no té gaires diners, solitari, tímid, i, esclar, seria un pecat dir-li que no podem. Imagina-t’ho: després de la missa, el casament, després del casament, sortim tots de l’església i anem a peu fins al pis de la núvia… ¿Ho entens?, el bosc, els ocells que canten, les clapes de sol a l’herba, i tots nosaltres fent taques de colors diferents, retallats contra un fons d’un verd viu… la cosa més original del món, a la manera dels emocionistes francesos. Però, Dímov, ¿amb què aniré a l’església? —va dir l’Olga Ivànovna, i feia el petarrell—. No hi tinc res, aquí, res de res! Ni vestits, ni flors, ni guants… M’has de salvar. Ja que has vingut, vol dir que el destí t’ho mana, que em salvis. Pren les claus, amor meu, ves a casa i agafa’m el vestit rosa d’allà el rober. Ja saps quin és, el primer que hi tinc penjat… Després, al quarto dels mals endreços, a la dreta, a terra, hi trobaràs dues capses de cartró. Quan obris la de dalt veuràs que tot és tul, tul i més tul i d’altres pedaços, i que al davall hi ha flors. Les flors treu-les totes, amb compte, vida meva, procura no aixafar-les, ja les recolliré jo un altre dia… I compra’m uns guants.

—D’acord —va dir el Dímov—. Demà m’hi arribo i t’ho envio.

—¿Com que demà? —va fer l’Olga Ivànovna, i se’l va mirar amb sorpresa—. ¿Com vols ser-hi a temps, demà? Demà el primer tren surt a les nou i el casament és a les onze. No, rei, ha de ser avui, avui sens falta! Si demà no pots venir, envia’m un missatger. Va, ves, ves! Ara ha de passar el tren. No facis tard, reiet meu.

—D’acord.

—Ai, quin greu em sap deixar-te marxar —va dir l’Olga Ivànovna, i li venien llàgrimes als ulls—. ¿Per què, ximpleta de mi, li havia de prometre al telegrafista que hi aniria?

El Dímov es va beure el te d’un sol glop, va endur-se una pasta seca pel camí i, fent un somriure dòcil, va marxar cap a l’estació. El caviar, el formatge i el salmó blanc se’ls van menjar els dos homes morenos i l’actor gras.