Читать книгу Eugeni Oneguin - Aleksandr Puixkin - Страница 58

Sóc nat per una vida reposada,

per la quietud de la natura;

al camp, la lira sona reforçada,

la dèria de crear és més pura.

Innocentment passant l’estona,

passejo vora un llac que m’esborrona:

far niente és l’únic reglament.

Cada matí em desperto i tinc en ment

només que goig i llibertat...

i dormo molt, llegeixo poc,

d’honors volàtils me n’excloc.

¿No va ser així, en un temps passat,

que, inconegut de tots i ociós,

vaig deixar córrer els anys millors?