Читать книгу Eugeni Oneguin - Aleksandr Puixkin - Страница 64
Оглавление1
Al camp, l’Eugeni s’avorria
en un racó de món excels.
Qui estimi els gaudis innocents podria,
en aquell lloc, beneir els cels.
La casa, sola i senyorial,
era a recer dels vents per un tossal
i a prop d’un riu. Lluny, als seus peus,
hi havia prades i daurats conreus
que virolaven, plens de flors;
hi havia al volt uns quants poblats
i hi pasturaven els ramats.
Un gran jardí, paratge de repòs
de dríades pensives, desatès,
obria el seu ombratge espès.
2
Estava feta, la mansió honorable,
com cal que es faci una mansió:
tota ella ferma i confortable,
al gust sensat de l’antigor:
habitacions de sostre alt,
drapada la saleta principal,
a les parets retrats dels tsars
i estufes d’un enrajolat espars.
Avui, tot ha quedat antic;
per què, no sé explicar-m’ho pas.
Tot i que això, en qualsevol cas,
no preocupava el meu amic,
que li venia igual la badallera
fos el saló modern o d’una altra era.
3
Es va instal·lar a la cambra on, quaranta anys,
va estar-s’hi el familiar d’habituds tosques,
amb la casera intercanviant reganys,
mirant per la finestra i matant mosques.
Tot era humil: empostissat
de roure, un escriptori gens tacat
de tinta, armaris i un sofà de ploma.
Va obrir els armaris: most de poma
en gerres, tota una comesa
d’un aiguardent de fruita, un calendari
de l’any mil vuit-cents vuit, en un armari;
en l’altre, una llibreta amb la despesa.
L’ancià tenia tants quefers
que, en llibres, com voleu que s’hi fixés.
4
Enmig dels seus dominis, sol,
per passar el temps d’alguna forma,
l’Eugeni té una idea al vol:
fer, en l’orde antic, una reforma.
Ermità savi, les labors forçoses,33
seguint idees novedoses,
transforma en un impost no tan feixuc.
L’esclau va beneir el fat benastruc.
En canvi, el seu veí no hi veia
sinó un terrible greuge, estalviador
i emmurriat al seu racó;
l’altre veí amb sorna somreia.
Tots eren d’un parer senzill:
aquell extravagant era un perill.
5
Li fan visites, al principi.
Ell, però, té un cavall a punt,
un semental del Don, perquè quan guipi
una tartana que, enfilant amunt,
apunta per la carretera,
pugui marxar pel pati del darrere.
Tots, molt ofesos d’un tal acte,
tallen amb ell qualsevol tracte.
«És un talòs, és un llunàtic,
és un maçó d’aquells, i beu
només vi negre, ja em direu!
No els va a la mà a les dames, l’antipàtic,
no diu de vós, contesta brusc: sí, no...»
Aquesta era la unànime opinió.
6
En aquest temps, a la contrada,
arriba un altre propietari
que causa entre la veïnada
un mateix crític comentari.
De nom Vladímir Lenski, era un xicot
en plena flor dels anys, guapot,
lector de Kant, amb l’ànima repleta
d’estudis fets a Göttingen, poeta.
De les boirines d’Alemanya
va dur-ne el que li havien ensenyat:
somnis per un futur de llibertat,
una natura ardent i força estranya,
un parlar sempre enfervorit
i rínxols negres fins al pit.
7
La mundanitat freda i corrompuda
no havia encara en ell marcit la joia
i d’un amic la benvinguda
o la carícia d’una noia
daven caliu al cor, bo i inexpert.
Amb esperança que no es perd,
l’atreien l’espurneig i l’enrenou
del món: tot li semblava nou.
Apaivagava la incertesa
amb una dolça fantasia;
per ell, la vida consistia
d’incògnites de gran bellesa,
i sempre barrinava en elles
tot sospitant-hi meravelles.
8
Creia que una ànima bessona,
predestinada, se li acordaria:
que ella a la pena s’abandona
i que l’espera nit i dia.
Creia que els bons amics seran capaços
de dur, abans que trair, grillons tenaços,
i que no els dubta el braç robust
a destruir les armes de l’injust;
que hi ha una gent triada pel destí
que estima els altres de tot cor,
la seva plèiade no mor
i tard o d’hora haurà de resplendir
i amb un esclat de rajos absolut
omplirà el món de beatitud.
9
La compassió, la indignació que inflama,
envers el Bé un amor pur, franc,
i el dolç suplici de la fama
aviat li fan bullir la sang.
Lira a la mà, pel món desfila
i sota el cel de Goethe i Schiller,
amb el seu foc poètic, sent
que tota l’ànima s’encén.
Feliç, ell sempre en els seus rims
és de les altes muses digne,
perquè, amb orgull, als cants assigna
uns sentiments sempre sublims,
l’embat de la passió naixent dins seu,
la senzillesa bella i greu.
10
L’amor cantava, obedient,
i la tonada era serena
com d’una noia el càndid pensament,
com son d’infant o com la lluna plena
en els tranquils espais eteris,
deessa dels sospirs i dels misteris.
Cantava penes i separacions,
l’Allò i els tèrbols horitzons
i roses en l’estil romàntic.
Cantava aquells indrets llunyans
on, tant de temps, en silenciós descans,
havia vessat plors amb el seu càntic.
El viure ja marcit cantava en vers,
als divuit anys tot just complerts.
11
Allà on només l’Eugeni era capaç
de valorar els seus dons divins,
no van poder agradar-li pas
les festes que donaven els veïns;
la seva xerradissa li era adversa.
Els amos feien gran conversa
de gossos, segues de farratges,
begudes, parentius i cosinatges,
i no excel·lien mai, per descomptat,
ni en foc poètic, ni agudesa,
ni en sentiments, ni en la saviesa,
ni en l’art del tracte en societat.
(Ara, el parlar de les mullers,
de ximple encara n’era més.)
12
Ric, guapo, Lenski és acollit
a tot arreu (al camp, aquest és l’ús):
el veuen casador i un bon partit
i els que li diuen el veí mig-rus
contents el casarien amb la filla.
Ell només entra i, no perilla,
en la conversa es posen a al·ludir
a l’avorrida vida del fadrí,
l’asseuen prop del samovar,
la filla Dúnia serveix te,
«Dúnia», li xiuxiuegen, «guaita’l, eh!»,
li porten la guitarra i (Déu nos guard!)
ja canta i xiscla com qui es mor:
«Acut al meu alcàsser d’or!»
13
A Lenski no li ve de gust
de dur fermalls matrimonials
i així, quan sap d’Oneguin, just
hi vol tenir lligams cordials.
Van coincidir. L’ona i el roc,
versos i prosa, el gel i el foc
no són tan diferents com ell i Oneguin;
i per això, quan es coneguin,
no es trobaran res de notable.
Més tard es cauen bé i, al capdavall,
junts cada dia munten a cavall
i fan una amistat inseparable.
Així la gent (i jo, el primer)
es fan amics de no saber què fer.
14
Però ni així existeixen, els amics.
Trobem uns zeros tots els altres,
desfent certs prejudicis massa antics,
i no ens preuem sinó a nosaltres.
Semblem petits Napoleons
i el que veiem en els milions
d’animals bípedes és sols una eina,
riem del sentiment i anem per feina.
L’Eugeni aquí tenia més paciència:
encara que ell jutgés la gent amb seny
i en general sentís desdeny,
solia en d’altres veure l’excel·lència
i els sentiments tractar amb respecte
(no hi ha cap norma prou perfecta).
15
Sentia Lenski amb un somrís:
la parla del poeta, apassionada,
un pensament encara movedís,
la inspiració contínua en la mirada,
tot per a Oneguin era nou.
Al seu davant, ja se’n guardava prou
de dir algun mot que sonés fred,
pensant: «Seria ben ximplet
privar-te d’una efímera il·lusió,
ja et desenganyaràs encara
que jo no hi sigui; viu tranquil, per ara,
pensa que el món és pura perfecció:
et perdonem la jovenesa.
L’ardència és jove i jove és la bestiesa.»
16
Pels seus debats servia tot,
tot els portava a pensaments magnífics:
l’acord social d’un clan remot,
el Bé i el Mal, descobriments científics,
els hàbits que heretem amb la cultura,
l’enigma de la sepultura,
el ser, el destí; tot hi tenia tanda
i no deixaven res de banda.
Lenski, si un tema li tocava el viu,
deia, abrandat, en un transport,
trossos d’algun autor del nord;
l’Eugeni, amb aire permissiu
(i sense entendre-hi gens, de versos, ell),
feia l’esforç d’atendre el jovencell.
17
Però si hi ha un assumpte que fascini
els meus dos ermitans, són les passions.
Fora del seu rebel domini,
Oneguin en parlava, en ocasions
fent un sospir ple de recança.
Feliç qui n’ha sabut l’esgarrifança
i se n’ha anat del seu costat;
molt més feliç qui no les ha tastat,
qui, refredant l’amor amb la distància,
l’odi amb retrets de tafaner,
badalla amb els amics i la muller;
qui, mai gelós, no ha sentit ànsia;
qui el patrimoni familiar
no es juga a cartes ni a l’atzar.
18
Quan ens empara la bandera
d’una quietud prudent i lliure,
quan se’ns apaga la foguera
de les passions, quan ens fan riure
els seus rampells, les embranzides
i ressonàncies diferides,
llavors, calmats amb grans treballs,
ens plau sentir els escarafalls
que un altre, apassionat encara, fa
i, tot sentint-lo, el cor se’ns serra.
Així, quan ja no va a la guerra,
deixat al cau, un veterà
escolta, amb tots els ets i uts,
el que li expliquen joves mostatxuts.
19
Cert: la fogosa jovenesa
no té misteris protegits:
odis, amors, joia i tristesa...
ho xerra tot pels descosits.
L’un retirat i veterà en amor,
l’altre volent obrir el seu interior,
Oneguin s’escoltava amb aire greu
com Lenski es confessava davant seu.
Mostrava al descobert, llavors,
un esperit ingenu i confiat.
L’Eugeni hi va saber el relat
d’un amor jove sense esforç:
al conte, hi abundava un sentiment
que tots hem conegut al seu moment.
20
Ai, estimava tal com avui dia
ja no s’estima, estimar així
només pel cor ple de follia
d’algun poeta és un destí.
Sentia sempre una frisança,
sempre una pena, una enyorança
sempre i en qualsevol indret.
Ni el viure lluny, que tot ho torna fred,
